diumenge, 21 de febrer de 2010

La cuina, la fotografia i les històries de relació

Reconec que aquests dies estic enganxada a la sèrie de tv3 de La Riera. La emeten en antena a una hora que jo treballo i per tant la segueixo per internet. Quan la van anunciar em cridar l'atenció pel tema de fons. o sigui el món de la cuina, i vaig veure el primer capítol de presentació. Des del primer moment em va agradar el tipus d'imatges que ofereix, els "planos" i com explica coses només amb les imatges. Descriu situacions i fets, només amb imatges, d'una forma molt atractiva, diferent! La música de fons també ajuda; m'agrada.

Reconec també que aquests dies (i setmanes, ja) necessito trobar excuses per desconnectar del món de la feina i recordar que és just això: feina! I que la feina no ho és tot, ni tant sols el més important. La meva feina, per a mi, és important, sovint apassionant. O potser és que necessito posar passió a allò que faig? o les dues coses? què sé jo! Tant se val. Treballo a l'escola i desprès de 32 anys a la mateixa escola (vaig començar als 18) forma part de la meva vida. Hi ha moments en que aquesta part tendeix a expandir-se, a reclamar més atenció, més dedicació, i cal reconduir-la per tal de que ocupi la part que li correspon sense invadir altres. És el que tenen els vasos comunicants, que necessiten reequilibrar-se constantment.

Així estic, d'embolicada i d'emocionada. I és que tinc el cap en un projecte que em fa il.lusió però que em trasbalsa. Em remou un munt d'emocions que no és fàcil gestionar en un "plis-plas". L'altre dia llegia a Eduard Punset que deia "no hi ha projecte sense emoció". La emoció és bona, vital, però destorba de la rutina. Que hi farem !

També de la rutina d'esplaiar-me cuinant i mantenir al dia els blocs. Fa dies i setmanes que només vaig recollint material per penjar al bloc i no tinc temps de fer-ho. Vaig cansada i el temps que esgarrapo per a mi necessito descansar, tot i que no em resulta fàcil. Tot passarà i temps hi haurà per tornar a la dolça rutina.

Mentrestant intento disfrutar d'aquestes petites estones de distracció seguint les històries de La Riera. Suposo que em passarà com altres sèries de tv que al principi enganxen i desprès volen treure-li tant de suc de la primera idea que fan perdre l'interès. Aquesta s'iniciat com moltes altres i també compta amb un bloc de la sèrie i una tertúlia. Però això ja no m'interessa en tot cas la tertúlia més interessant és la que a vegades sorgeix a taula mentre dinem amb els companys de feina o al "berenar de germanes i nebots amb la iaia Maria" (i que els cunyats tampoc es volen perdre).

La sèrie està ben feta i sobretot ben preparada. Els actors han fet classes de cuina i això ho fa més creïble

2 comentaris:

Gemma ha dit...

A mi no m'enganxen gaire les sèries, però és veritat que aquesta m'agrada mmirar-la si puc, em fa molta gràcia que estigui ambientada en una cuina, je je je...

La cuina vermella ha dit...

doncs a nosaltres les sèries ens xiflen!! haurem de veure aquesta, la meva mare diu que és genial. Molts petons.