dilluns, 16 de novembre de 2009

Truita de bacallà

Una altra prova amb el bacallà esqueixat. No ho havia provat mai però és resultona.
Primer hem passat el bacallà per la paella i desprès l'hem afegit al parell d'ous batuts i tot junt a la paella. Cop de calor en un primer moment però després foc suau perquè es faci per dins. Bona, bona,

Amanida de bacallà esqueixat

Abans d'anar a Lisboa ja m'agradava el bacallà. Els portuguesos en fan un dels ingredients més recorreguts en els seus menús i el preparen de moltes formes diferents. Aquest cap de setmana recordant una de les últimes escapades hem preparat aquesta amanida senzilla però que ve de gust.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Julia Child i Julia Powell

Ahir al vespre vaig anar a veure la pel.lícula Julie & Julia. Estava acabada d'estrenar i al llegir la sinopsi més d'un va pensar en mi fent possibles comparances ... una dona que escriu un bloc de cuina ... Total tenia curiositat i, al principi de la pel.lícula, aquesta curiositat anava augmentat en veure que el tema dels blocs tenia un pes específic en la trama.

Es tracta de la vida de dues reals : la cuinera televisiva i escriptora Julia Child i la també cuinera i a més blocaire Julia Powell.

Nora Ephron és la guinosta i directora d'aquest film i també ho és del film "Tienes un email". O sigui que el tema de les comunicacions a través de la Xarxa li van.

Al veure la pel.lícula, em va semblar que Meryl Streep estava"molt sobreactuada" en el seu personatge, la seva interpretació és molt histriònica. Però veien a la Julia Child real me'n he donat compte que era tot un personatge i un tant "barruera" (es llepa els dits a mig cuinar i segueix tant tranquil.la i diu "com que a la cuina ningú et veu" , alaa!) I veient- la gran es fàcil veure que es compleix allò de "genio y figura ..." I veient-la amb un gavinet a la mà entremig de pollastres fa una mica de por.

El blog de la Julia Powell està escrit en anglès, és clar!, i no hi sé entendre res. Una altra estona m'hi entretindre amb el traductor. Però se'm han obert uns ulls com taronges quan hi he descobert un post amb 585 comentaris! Veient-la a la cuina en acció En una entrevista a la Julia Powell real poden veure-la com una dona dels nostres dies ja amb un estilisme més acurat
preparant una recepta de patates amb pebrots. Ben bé que tots som fruit del moment i elloc on ens toca viure.

Últimament, a l'escola, el tema dels blocs està present a les nostres converses. Aquest curs, la majoria de l'equip de mestres estem fent una formació en TAC (Tecnologies aplicades a l'Aprenentatge i el Coneixement) En concret aquestes últimes setmanes tractem els blocs com a eina per l'escola i més d'un mestre ja està fent proves per obrir-ne un , altres rondinen perquè no els hi surt tan fàcil com voldríen ... però intentem ajudar-nos els uns als altres. De moment el bon humor no ens falla. Quan vaig veure de que anava la peli vaig pensar que podia ajudar-nos a continuant interessant-nos per això de "bloggejar" d'una forma distesa.

Però un cop vista, estic d'acord amb la crítica que vaig llegir ahir al diari "Avui" que diu que "la doble història resulta insípida i ni tan sols venir ganes d'entaular-se en un bon restaurant" Jo hi afegiria que amés et fa avorrir la mantega per una bona temporada. Serà un bon recurs per continuar amb la dieta ?

Bé, el cas és que gràcies a la peli i al "Sant Google" he sabut alguna de les curiositats que em porten a veure que abans que nosaltres molts altres ja s'han mogut i han posat passió a això de la cuina i els blocs.


També he descobert un post interessant en un bloc venezolà. I, com que això de "bloggejar" ja ho porta això d'anar d'un lloc a l'altre, he descobert un altre lloc interessant "Decora, decora" L'anoto per una altra estona.

Un cop més, i de sorpresa, hem fet una mica de cultura culinaria, gastronòmica, de la història de les dones, ... un "poti-poti" !

dissabte, 7 de novembre de 2009

Sopar Bassones a "El clau"

Si, si ... sopar de Bassones ! Amb majúscula i amb "a" perque no té res a veure amb les famoses tres bessones, sino que em refereixo a les tres germanes Bassons: la Sílvia (la petita), la Marta (la mitjana) i jo mateixa (que sóc la gran).
Repetim perquè el primer cop ens va agradar l'experiència. Això de reservar una estoneta tranquil.la per nosaltres tres, sense interferències de fills ni parelles ni feina i tampoc res en concret a resoldre. Només posar-nos al dia de "les nostres coses" siguin preocupacions o qüestions trivials i frívoles. El dia a dia sovint ens atrapa amb les nostres obligacions i aficions i ens passen els dies i les setmanes que no ens adonem i, tot i vivint totes en el mateix barri, sino ens ho marquem poden passar setmanes sense saber una de l'altra.

Va bé de tant en tant assaborir aquestes estones i el que ens va "estupendu" és tenir "El Clau" tan aprop. Ni problemes d'aparcar el cotxe ni presses per poder arribar a l'hora ... ni res de res ... una trucadeta i ... llestes!
Tot i així el lloc bé es valdria un petit esforç per arribar-hi. En altres ocasions ja m'he declarat "fan" d'aquest restaurant però em reafirmo. A més de totes les qualitats que ja li he destacat en altres moments de bon ambient, bona cuina, bon tracte, ... el que també els admiro és la seva capacitat de mantenir la qualitat en temps difícils i la creativitat per adaptar-se a oferir noves fórmules que responguin a la demanda del moment sense perdre la voluntat de fer-ho bé i amb gust.
La seva última oferta és "La nit dels sabors". Consisteix una carta amb mitges racions i platets ben pensats per fer moltes combinacins i satisfer així un ventall molt ampli de gustos. Hi ha platets de caprici, de "pica-pica", més sofisticats, de carn de peix, més frescos i més "contundents", ... de tot una mica fins i tot mitges raccions de plats propis d'una carta convencional. També afegeixen una oferta de recomenacions que, va variant segons el dia, en la linia propiament de cuina de mercat.
Aquest "invent" o novetat permet fer un sopar més informal i reduir el preu final del sopar. En un moment de crisi econòmica en que és díficil d'afrontar les despeses cada cop més nombroses i desproporcionades amb els sous, en general, cada cop més precaris, solucions d'aquest tipus beneficien a tots: als clients perque ens permet mantenir una certa periodicitat per disfrutar de bona cuina i als restauradors mantenir una certa regularitat de clients. Aquesta fórmula requereix enginy i esforç. Aixó els de "El Clau" ho saben i ho saben fer bé.

Les tres Bassones vam disfrutar força amb "La Nit dels sabors". A pesar de que vam caure en la tentació de voler tastar moltes coses alhora "picotejant" d'aquí i d'allà. Era divendres, les tres havíem tingut una setmana "canyadeta" de feina i tot d'una amb les famílies col.locades i la feina aparcada ens vam entaular amb gana ... de menjar i de xerrar! La qual cosa va fer que mengés de forma distreta ... però és que els platets passen sols. Aixó, com a cuinera aficionada, em sap una mica de greu de caure-hi perquè sé de sobres que cada mos, d'aquets que "passa sol", és una bona estona de feina laboriosa i amb "art i carinyo". I amb un "plis-plas", com diuen els nens "ja no hi és!"
Sigui com sigui van disfrutar de tot el que ens van portar a taula i encara ens van quedar ganes de tastar (un altre dia , es clar) el que quedava a la carta.
Alguns dels platets que vam tastar :

Porcions de formatge Camembert amb confitura de tomàquet

Amanida de tomàquet raf i formatge de Bufala amb orenga


Calamarcets amb ceba confitada
Llàstima que les fotografies no em van sortir gaire bé, no vaig voler fer fer servir el flash i hi havia poca llum... però en tot cas cap foto podria recollir la oloreta dels calamars ni el gust del formatge fonent-se amb la confitura de tomàquet.
També vam tastar "Ous estrellats", "Croquetes de carn d'olla", Tataki de tunyina (deliciós !)
Pel meu gust els ous portaven un xic massa d'oli, però és una qüestió personal perquè amb l'oli cuinat sóc una mica maniosa. En canvi les croquetes i el Tataki estaven "estupendus". De tots però si hagués de triar-ne un com el plat estrella de la nit per a mi seria aquest :
Carpaccio de tunyina,
amb una salseta semblant al pesto i amb una mica de sal Maldon que li acabava de donar un toc boníssim !!

L'Ester, la mestressa. ens va ajudar a trobar la mida de la quantitat a demanar Però tot i així, com que vam ser una mica golafres amb el Carpaccio, no ens vam veure amb cor de demanar postres i ens vam conformar amb un cafè. (I demà a continuar amb la dieta que això només és un parentesi) Tot plegat ens va costar 51 euros i pico, per tres senyores. Un preu molt correcte.

Una altra novetat a destacar és la incorporació a la carta de vins de la opció d'una copa d'alguns dels vins en lloc d'una ampolla sencera. Això és d'agraïr ja que el el nostre cas la Marta no pren mai vi ni cava i la Sílvia i jo disfrutem acompanyant plats com aquest amb una mica de vi però amb una copa en tenim prou. Quan estas obligat a optar per una ampolla sencera encara que t'ofereix l'oportunitat d'emportar-te-la, no és el mateix perquè, amb el canvi de temperatura i tot plegat l'endemà no resulta igual, ha perdut. Aquesta opció de demanar una copa ja la vam descobrir fa uns anys a Bilbao, on és molt usual trobar-te amb una llarga carta de copes de vi per acompanyar els "montaditos" i les tapas. Umm ! ja m'agradaria tornar anar de tapas per Bilbao o al restaurant Víctor Montes.

A Bilbao no sé quan hi tornaré, però a "El clau" espero que sigui aviat. I el recomano perquè es mereixen omplir cada nit. Tot i que, egoïstament, molt egoïstament, com més tanquil i una mica de musiqueta suau, millor !! Però ... com diu saviament la Khushi, als seus set anys, "s'ha de compartir!"

A la sala del costat hi havíen unes trenta dones, castelleres i molt animades elles que tenien ben enfeinats al Cap de sala i al cuiner (em sap greu però no sé els seus noms). Tots fent la seva "pinya" ! I que segueixi així !!